Hi havia una vegada un arbre molt gran i molt vell. El seu tronc era tan gran que tres homes no el podien abraçar, i tenia tants anys que la gent més gran del poble no se’n recordava de quan havia estat petit, perquè sempre l’havien vist com el rei en aquell jardí. Cada primavera es vestia de fulles noves, eren rodones com plats i dentades per la seva vora.
Aquell any havia estat un hivern molt fred i plujós i quan va començar la primavera, el Senyor Arbre va començar a vestir-se de fulles com cada any, però aquella primavera era diferent, ell tenia molts borrons i sabia que havia d’agafar molt aliment de dins de la terra per donar a aquells borrons i així poder créixer i convertir-se en unes branques i unes fulles molt boniques.
Van passar el dies i el Senyor Arbre era cada vegada més gros, i les seves fulles estaven fortes i lluents.
Ell estava molt content de veure com les seves fulles creixien tan boniques i va començar a posar noms, una es deia la Prima, perquè era molt prima, una altra es deia l’Elegant per la seva forma, una altra l’Arrugada, la Petita, la Fosca, la Trencada, la Groga... totes tenien un nom i les cuidava i mimava cada dia.
Un dia es va fixar en una fulla que era diferent a totes les altres, era la fulla més bonica que havia vist mai, quasi rodona amb les seves vores dentades com totes les altres, però d’un verd que semblava d’or.
-Aquesta és la fulla més bonica que he tingut mai i es dirà la Fulla de d’Or -va dir el Senyor Arbre.
Estava molt orgullós de les seves fulles però s’estimava molt la Fulla de d’Or. Quan venien els ocells a descansar o a dormir, els ensenyava la seva fulla preferida.
Però la Fulla de d’Or no estava gens contenta d’esser la més bonica de tot l’arbre, ella volia volar i veure món, no estar agafada a aquell arbre on només podia veure un tros d’aquell jardí. Cada dia rondinava, perquè volia volar i les seves germanes li deien que si estava boja, que ella no podia volar, que només volaria una mica a la tardor, quan el Senyor Arbre no la necessités i la deixés anar.
Però ella insistia, i li demanava al Senyor Arbre que la deixés marxar, però ell no li feia cas.
Un dia van passar per allà unes orenetes que anaven de viatge a països més llunyans, i li van demanar al Senyor Arbre que les deixés dormir aquella nit.
-Podeu dormir a les meves branques, però vigileu de no fer mal a les meves fulles -va dir el Senyor Arbre.
Les orenetes es van repartir per tot l’arbre, per poder passar la nit i van començar a parlar amb les fulles, els hi explicaven que venien d’un país on feia molta calor i que ara anaven a un altre on estarien mes fresquetes i així poder fer el niu.
La Fulla d’Or estava molt atenta escoltant les orenetes i va preguntar: Com es volar?
Una oreneta que es deia Silenciosa li va dir:
-Volar és molt fàcil, només t’has de deixar portar pel vent.
La Fulla de d’Or va començar a rumiar com podria deslligar-se, va intentar cargolar-se i donar voltes sobre la seva tija per si es podia desfer, però res, el Senyor Arbre no la deixava marxar.
Un dia va venir a descansar un Picot Negre i la Fulla d’Or li va dir que ella volia volar però el Senyor Arbre no la deixava marxar. Al Picot Negre li va fer molta llàstima aquella fulla tant bonica. Estava tant trista! I va dir:
-Jo et puc ajudar a separar-te del Senyor Arbre, però hauries de parlar amb el Senyor Vent perquè ell t’ajudi a volar.
La Fulla de d’Or estava molt contenta perquè ja tenia algú que l’ajudaria i va començar a cridar al Senyor Vent, però ell no la sentia. Va demanar a les seves germanes que l’ajudessin: la Petita, la Lleugera, l’Arrugada, l’Elegant i moltes altres van començar a cridar-lo.
Ell no feia cas, però un dia ja cansat de aquell xivarri va anar cap allà i va dir:
- Què passa amb aquesta cridòria. No podeu callar?
- Senyor Vent -li va dir la Fulla de d’Or-, vull que m’ajudi a separar-me del Senyor Arbre per poder volar i que em portis a veure món.
- Però què dius, beneita -va dir el Senyor Vent.
- Tu ets la fulla més bonica d’aquest arbre i de tot el jardí, ets molt gran i el Senyor Arbre et té ben agafada, hauria de bufar molt i molt fort, per separar-te i ara som a la primavera, jo no puc bufar tan fort.
- Noooooooo –va dir la Fulla de d’Or-, el Picot Negre m’ajudarà de deslligar-me del Senyor Arbre, però necessito de la teva ajuda per separar-me i poder volar.
El Senyor Vent no sabia què fer, aquella fulla estava molt trista i començava a perdre el seu color d’or, li va fer tanta llàstima que va decidir ajudar-la.
Llavors una nit plàcida de primavera, quan el Senyor Arbre estava dormint, el Picot Negre va començar a picar la tija de la Fulla d’Or amb molta cura per no fer-li mal i així deslligar-la del arbre i quan va estar desunida, el Senyor Vent va començar a bufar i bufar tan fort que el Senyor Arbre va haver de deixar anar a la seva fulla preferida. Ella va començar a volar recolzada pel vent i es va acomiadar de les seves germanes i del Senyor Arbre.
- Adéu petita, adéu Arrugada, adéu germanes amigues meves, adéu Senyor Arbre, un dia tornaré per explicar-vos com és el món.
La Fulla d’Or volava. Era una impressió que no havia sentit mai, una sensació de por, de comoditat, de perill, de llibertat, totes juntes li donaven alegria i ganes de viure.
El Senyor Vent a vegades bufava més fluix i la deixava caure en un poble, allà ella veia com vivia la gent, com treballaven, con jugaven els nens... El Senyor Vent tornava a bufar i la recollia perquè podés tornar a volar, va veure llacs blaus com el cel, muntanyes, va conèixer la neu, va veure el mar, els vaixells, es va fer amiga d’una gavina que li va ensenyar com viuen les gavines, totes en grups, com han de lluitar pel menjar, com cuiden totes juntes als seus pollets.
La Fulla d’Or estava tant contenta de veure totes aquelles coses... però ja començava a estar cansada, li faltaven les forces, i es començava a tornar groga, el seu color d’or ja es començava a perdre.
El Senyor Vent, que s’adonava d’això, va començar a bufar més fort per poder dur-la al seu jardí, però era molt difícil tornar-la a deixar al seu jardí, i la Fulla d’Or ja no tenia gaires forces per continuar volant i va caure en un parc. Un nen que estava jugant en aquell parc va veure una fulla diferent a les altres, era molt gran i de color d’or, la va agafar i se la va posar al mig de las pàgines d’un llibre que s’estimava molt.
Un dia que feia molta calor, aquell nen va anar a llegir al jardí sota aquell arbre tan gran i va veure que les fulles d’aquell arbre i la fulla de color d’or que ell havia trobat en aquell parc eren iguals, tenien la mateixa forma i va decidir deixar-la al peu del arbre perquè estigués amb les seves companyes.
La Fulla d’Or, que ja s’estava morint, es va revifar en veure les seves germanes: l’Arrugada, la Petita, la Fina, l’Elegant... totes es van posar molt contentes de veure-la i el Senyor Arbre, també.
Les seves companyes la van reconèixer i li van demanar que els expliqués què havia vist. Ella va explicar què havia vist: rius d’aigua clara, muntanyes altes amb neu al cim, mars grans i blaus amb ocells grans, pobles i ciutats..., però quan estava explicant que es va banyar en un riu, que surava a l’aigua i un peix va estar a punt de menjar-se-la, va començar a sentir-se molt cansada, li va marxar la veu i es trobava cada vegada més i més dèbil i així poc a poc es va anar assecant. El Senyor Arbre es va posar molt trist perquè ell se l’estimava molt, però també sabia que sense estar agafada a ell, no podia viure gaire.
I d’ençà cada primavera, el Senyor Arbre quan es vesteix de fulles noves els hi explica la història de la seva Fulla d’Or.
I conte contat, conte acabat.
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
No hay comentarios:
Publicar un comentario